Quan sents el nom d'Uzbekistan, et sona llunyà, desconegut....Però si parles de la ruta de la seda, de Samarkanda, de Bukhara, dels perses i els mongols, els noms ja comencen a sonar una mica més. I no només això sinó que et comencen a transportar a una altra època quasi mística. I aquest sentiment el veus i perceps més intensament quan et trobes caminant entremig de mesquites, palaus i basars.
Però comencem pel principi...
Aquesta vegada el viatge el comparteixo i el visc amb un molt bon amic i company de feina, el David, que no va dubtar en apuntar-se a descobrir aquest racó de món.
Arribant a Taixkent, la capital del país, et comences a treure de sobre certs estereotips que es podien tenir sabent que el país no es va independitzar de Rússia fins el 1991. I és que una gran part del centre de la ciutat són grans avingudes, parcs i gratacels. Una modernitat que conviu amb la zona més "històrica" i monumental que van erigir els mongols. I entre tot això un basar on es combinen els carrers oberts i la "gran cúpula" on t'espera tot un univers de primeres matèries càrniques i els batecs de centenars de persones mirant i comprant....Una barreja de conceptes que serveixen per començar a agafar el pols al què ens espera.
Per arribar a Samarkanda agafem el tren i en poc més de dues hores ens plantem a la ciutat on totes les grans civil·litzacions hi han fet parada. I és que fins i tot Alexandre el Gran va decidir casar-se amb Roxana, la princesa de l'antiga "Marakanda" i des d'aquí inicià la conquesta de la Índia.
Però sobretot el què segueix viu i vibrant són les grans construccions que hi varen deixar els descendents de Genghis Khan, començant per Amir Timur. La bellesa del Rejistan i la grandiositat de les diferents mesquites i escoles escampades per la ciutat, segueixen fent gran el nom de Samarcanda i t'evoquen a un passat ple de cultura, ciència i poder. Això sí, aquí s'ha de vigilar de no anar a menjar als restaurants que hi ha davant del Rejistan ja que són com els que tenim a la rambla de Barcelona pels turistes incauts. Hi ha llocs molt millors per degustar l'excel·lent gastronomia Uzbeka, com el meravellós Afrosiyob Cafe, que val la pena arribar-s'hi, o el Somsa número 1 per a poder degustar aquesta especialitat.
No et cansaries de caminar amb aquestes meravelloses vistes, tant de dia com de nit, imaginant com deuria ser en aquella època d'esplendor, després d'arribar creuant el desert amb una caravana de camells.
Arribant a Bukhara després d'una hora i mitja de tren des de Samarkanda, vas entrant encara més en aquests antics oasis dins la "gran ruta". La part antiga de la ciutat, aquí es mes delimitada i fàcil de caminar. Quasi que no caldria ni que tinguessis reservada l'estança ja que la quantitat d'hotels i hotelets a tocar del centre històric es increïble! Aquí abunden les antigues escoles, i on descansaven les caravanes, convertits avui dia en petits basars i museus on pots contemplar la història de la regió, i els grans científics, pensadors i astrònoms que va originar. I és que la zona de Bukhara va ser la capital del coneixement durant els segles IX, X i XI, i així en donen testimoni noms com el del famós metge Ibn Sina (Avicena). Els colors del desert barrejats amb les diferents tonalitats de blau de la ceràmica dels monuments fan que no et cansis d'anar mirant amunt amb un somriure als llavis.
I per arribar a Khiva des de Bukhara t'esperen unes set hores de cotxe on descobreixes la terra desèrtica que separava aquestes grans ciutats de l'antiguitat. On ets conscient del camí que es feia per seguir en ruta i compartir els coneixements i els materials des de la xina fins Europa. Una jornada de carretera on acabes creuant el riu Amu Daria o Oxus, riu de vital importància en la història ja que separava la terra de la Bàctria amb la de la Sogdiana. Per on va creuar Alexandre el Gran a la conquesta de les terres desconegudes de l'Est.
Bukhara, ciutat entre murs de terra i fang, de petites dimensions on els carrers principals han canviat les mercaderies que arribaven de llocs llunyans amb les caravanes per parades de teles, roba, i diferents complements que fan girar els ulls als turistes. On a cada racó hi ha una mesquita, un minaret, una antiga escola o algun petit parc on asseure's i deixar-te endur per les cúpules blaves i verdes. On perdre't caminant, deixant que et portin els sentits, és una manera fàcil d'anar descobrint els petits secrets que amaga aquesta ciutat. On val la pena pujar en alguna de les diferents terrasses i contemplar les vistes i entendre què havia de ser arribar després de jornades de viatge i contemplar una ciutat així.
Realment és un viatge que et transporta a altres èpoques, on la gent és amable i la gastronomia excel·lent i gens complicada. On si que és veritat que has d'anar atent als regatejos de certes coses, sobretot amb els taxistes, però a la vegada on ningú t'ofèn i t'intenten ajudar en el què puguin tot i que no parlen gaire anglès.
Un país que amaga molts més secrets que els que nosaltres vàrem veure i que esperem anar-los descobrint poc a poc en altres ocasions, ja que tota aquella zona transpira història, llegendes i natura només aptes pels somiadors.
